Em sento en l'obligació de fer una crítica sobre la pel·lícula de la premiada directora novell Mar Coll. No perquè sigui una directora novell, que a part també, sinó per ser noia, catalana, i reconeguda nacionalment en no més d'un any. No en totes les èpoques del cinema trobem a algú que despunta a Espanya (representant Catalunya, és clar) amb tant ímpetu. Mar Coll és una directora que ha sabut com captar el públic, encara que molt reduït atès a ser una pel·lícula indie. Ha creat rebombori, no pels escàndols personals que molts directors recorren per atreure adeptes, sinó per la qualitat del film que ha presentat, tot pensant en la seva edat i fase professional. Bé és lícit dir que té moltes coses a millorar, però qui ha dit que els començaments són fàcils. En la meva opinió crec que la pel·lícula ha estat una proba de funcionament per Mar. Ha intentat tocar un tema que li semblava interessant, pot ser basant-se en visions franceses, recordem l'Heure d'été de Olivier Assayas i derivats, o pot ser no. Emperò el que sí és segur és que no ha escatimat en fer-ne ús i extreure'n el màxim partit d'aquesta experiència.
La pel·lícula en sí no té un gran guió que un es pugui perdre, ans tot el contrari, es composa d'uns diàlegs plans i amb molts d'espais, que pel meu gust masses. No em sorprèn gens que els silencis vocàlics no els hagués volgut emplenar amb música, característica típica de pel·lícula americana, sinó que va deixar que els sons fluïssin en l'ambient. Pot ser és per aquesta raó que a molts se'ns va fer eterna entre escena i escena, encara l'eternitat silenciada es tallava, molts cops, amb alguna paraula dels protagonistes, una mica seca i inesperada.
No comments:
Post a Comment